Sala Jove: EXPOSICIÓ - Deu contes a l'ombra d'un monstre

"Deu contes que parlen en nom de deu personatges, amb deu personalitats diferents ..."

Deu contes que parlen en nom de deu personatges, amb deu personalitats diferents i deu situacions i circumstàncies diverses, però amb un mateix denominador comú: un monstre a l’ombra. Un monstre que els torna vulnerables al món que els envolta; una penombra que els persegueix i que arrosseguen. Un recull d’històries i il·lustracions que volen explicar una de moltes mirades al món.

Pròleg

El somni de la raó produeix monstres, vet aquí un gravat de Goya que
il·lustra el pensament de tota una època. A vegades, l’art és capaç de fer
parlar tota una generació en boca d’un sol artista. Són moments en què
l’individu es fa petit i es veu com a meravellós objecte d’alguna cosa
que el trascendeix: l’artista que posa veu a una generació, l’artista que
anomena allò que no sabem dir, l’artista que expressa a través seu. És
l’art, en definitiva, entès com una espècie de veritat: un camí que ha de
ser (molt) honest i que no pot servir a (molts) senyors, un art que és més
el resultat d’una cerca que no pas el producte d’una troballa. Aquest
és el camí que aquest llibre de contes il·lustrats que teniu a les mans
comença a recórrer. Són il·lustracions i contes que s’han anat fent, a la
recerca del sentit que vulguessin anar expressant. Perquè comunicar era
una de les paraules amb què aquest llibre es barallava: el silenci dels
seus personatges, caixes que segellen veus, llàgrimes que s’esforcen a
no caure, allò que et diria si et parlés… I malgrat tot, els contes i les
il·lustracions d’aquest llibre van començar a comunicar. Un monstre
va aparèixer de sota del llit d’un esbós de narració i va començar a
revelar una sòlida presència, imatge rere imatge. Alguns personatges el
carregaven, com l’aclaparador (però també lleuger) llençol que tenyeix
el pas de la nena pel mig del llibre; alguns altres —potser els més desgraciats—
havien après a assemblar-se-li amb metòdica puntualitat; o a
vegades només estava allà, senzillament allà, com una ombra o un espai
massa immens… I potser és aleshores —potser quan veiem la mirada
de la nena a través de la finestra a Temps fugit— que tenim la temptació
de posar nom a aquell monstre. I potser és en aquest moment que l’art
comença a esdevenir una cosa meravellosa i l’exigència ritual es revela
com la més freda de totes les ombres que amaga —potser per a tota una
generació— molts més monstres que no pas el silenci. I escric potser
perquè l’art no és ciència i perquè aquest camí tot just comença… però
també és un camí que ha començat molt bé. I permeteu-me que aquí no
escrigui potser.

-Marc Plana-